Fa 97 anys que el món coneix, tal com és ara, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Va ser el 1922, amb el Tractat Angloirlandès, que es va establir aquesta designació. La guerra d’independència irlandesa va acabar i va deixar lloc a l’actual divisió de l’illa: Irlanda del Nord i la República d’Irlanda. La primera, formant part de Gran Bretanya i, la segona, creant un Estat propi sobirà. Encara més anys enrere, el 1707, es va unir Escòcia amb Anglaterra i, segles abans, concretament a finals del XIII, es va fer l’annexió de Gal·les. 

Davant d’aquesta perspectiva històrica, el resultat de les eleccions de dijous 12 de desembre, emmarcades en el divorci polític més transcendental des de la creació de la Unió Europea, plantegen moltes incògnites d’àmbit territorial i nacional en el país dels països constituents. Si bé el partit nacionalista gal·lès està lluny de tenir un paper significatiu, el d’Escòcia ha aconseguit un amplíssim suport, guanyant 48 dels 59 seats. A més, per primer cop en la història, els partits nacionalistes irlandesos han sobrepassat als partits unionistes. Un canvi està arribant a la política anglesa. Problema per uns i oportunitat per d’altres, els engranatges s’estan començant a moure i pronostiquen més dificultats per un país que només vol tornar a la normalitat. 

Per ara, però, les eleccions també van tenir un altre clar protagonista. Boris Johnson, primer ministre des de fa sis mesos, agafant el relleu de Theresa May, ha aconseguit una victòria absoluta pels conservadors. Ha sumat 47 seats més respecte a les eleccions de 2017, que significa un total de 365 (la majoria està en 326). Els laboristes, amb Jeremy Corbyn al capdavant, han perdut 59 escons i s’han quedat amb 203. Tensions internes i una mala gestió de la campanya han acabat amb els pitjors resultats pels laboristes en gairebé 100 anys i amb la dimissió de Corbyn. Johnson, d’altra banda, amb el lema Get Brexit Done, ha aconseguit una gesta que no es veia des dels 80 amb Margaret Thatcher. Tot i això, no es presenta un mandat fàcil pel primer ministre. Podrà tenir (com va prometre) el Brexit enllestit abans del 31 de gener de 2020, però els conflictes nacionals, amb les primeres declaracions dels caps de partit, ja han començat. 

A la recerca d’un segon referèndum d’autodeterminació

“Escòcia no pot estar empresonada dins del Regne Unit en contra de la seva voluntat”, ha afirmat la ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon, només un dia després de les eleccions generals. “Si el Regne Unit ha de continuar, només ha de ser per consentiment” ha afegit. 

El cert és que la història de les relacions d’Escòcia amb Anglaterra des de l’Acta d’Unió sempre han sigut molt consensuades. Fins aquell moment, l’únic nexe d’unió era el monarca Jaume IV, rei d’Escòcia que va heretar el regne d’Anglaterra i Irlanda el 1603. No va ser fins al 1707 (i amb tres intents previs d’unificació) que va haver-hi una unió política entre Escòcia i Anglaterra per donar lloc a un parlament únic: el Parlament de Gran Bretanya.

Es van unir, però el país va seguint mantenint el seu sistema legal (encara ara diferent del dels altres països constituents), educatiu i religiós. A més, el 1997 (a partir d’un referèndum) es va reinstaurar el Parlament escocès per legislar aspectes propis del país. L’independentisme sempre havia tingut un paper moderat en la cambra. Però, el 2011, el Partit Nacional Escocès (SNP, singles en anglès) va aconseguir un sorprenent resultat en obtenir 69 dels 129 escons: la majoria absoluta. Era la primera vegada que passava. No només era la primera vegada que el partit independentista guanyava per majoria absoluta, sinó la primera vegada que qualsevol partit l’aconseguia a Holyrood, com també es designa al Parlament escocès.

Aleshores, el ministre principal d’Escòcia d’aquell moment, Alex Salmond, va prometre un referèndum d’autodeterminació que va acabar celebrant-se el 2014. D’aquesta manera, va explicar (en la mateixa línia que ho fa ara Sturgeon) que s’havia de deixar “el futur constitucional d’Escòcia” en mans dels escocesos. Finalment, amb una participació del 84,59% de participació, el país va decidir mantenir-se dins el Regne Unit amb un 55,3% dels vots. L’opció d’independitzar-se va aconseguir un 44,7%, quedant-se a uns 200.000 vots de guanyar. 

Diferents factors expliquen el perquè d’aquest resultat, però el més clar, i amb el qual tots els experts coincideixen, és l’econòmic. En una carta oberta al Financial Times, diferents economistes alertaven als votants independentistes del risc que suposaria sortir del Regne Unit. Només cal veure com van enfocar la campanya les dues opcions del referèndum: per una banda, Salmond va assegurar que cada família rebria anualment un “bonus independentista” de £2.000 (o £1.000 individualment) en els propers 15 anys si Escòcia decidia abandonar Regne Unit.

El referèndum de 2014 era «una decisió per tota una generació»

Sturgeon ja ha avisat als Tories que no podran ignorar eternament la qüestió perquè, al final, “li hauran de plantar cara”. Però el que tenen clar els conservadors és que el referèndum de 2014 va ser «una decisió per tota una generació» i que, per tant, fer-ne un altre no tindria cap sentit. Ja ho va dir durant la campanya electoral Boris Johnson quan començaven a sortir veus que apuntaven en aquesta direcció: «[Nicola Sturgeon] hauria d’agafar-se a aquesta línia, que era bona».

Així mateix, més recentment, l’exsecretari d’Estat per Medi Ambient, Michael Grove, ha afirmat que el govern conservador no tornaria a celebrar cap altra votació i que el resultat del referèndum de 2014 «s’hauria de respectar».

Tot i que pot semblar que ara, amb el resultat de les eleccions, és quan s’ha començat a parlar d’una nova votació, el fet és que fa mesos que està a la boca de la política escocesa. Aquest mateix maig, Sturgeon va portar a Holyrood una nova llei per tal de fer-ne un de nou. Després de molts mesos i de diferents esmenes i debats, aquest dijous la ministra principal ha demanat poders a Downing Street per poder convocar un nou referèndum per a finals del 2020.

Sturgeon ja té prevista l’actitud que adoptaran els conservadors i ha avançat que «a curt termini escoltarem com el govern del Regne Unit es reafirma en la seva negativa. Però no es facin il·lusions, perquè això no serà el final de la discussió».

Al final, el lema amb el qual Johnson pot haver convençut a més votants (Get Brexit Done), ha sigut també el responsable d’haver fet que el partit de Nicola Sturgeon hagi tingut una impressionant victòria i què, un segon referèndum d’autodeterminació, estigui més present que mai.

Incertesa a Irlanda del Nord

Per primer cop a la història, durant les eleccions generals els partits independentistes (i partidaris de la reunificació amb la República d’Irlanda) han superat als partits unionistes. Sinn Feín (traduït al català com Nosaltres Mateixos) s’ha mantingut amb els mateixos escons que el 2017 (7), però el partit SNLP (el partit Socialdemòcrata i Laborista) ha passat de no tenir representació a les passades eleccions a obtenir dos seats. D’altra banda, el partit unionista DUP (Partit Unionista Democràtic) ha perdut un 5,4% de suport, passant de 10 a 8 escons.

«Fantàstic. L’unionisme té aquesta idea de dir als nacionalistes i als republicans què cal fer», ha dit al The Guardian Kevin Mullan que ha afegit que «aquests dies se n’han anat i no tornaran.» I no va ser l’únic que va pensar això, minuts després que es coneguessin els resultats, «Irlanda Unida» era Trending Topic a Twitter a Irlanda del Nord.

Els experts apunten cap al Brexit com un dels culpables, però també avisen que el malestar social amb la crisi de la sanitat pública, i la vaga de les infermeres, també poden tenir la seva part de responsabilitat. A més, no només els partits independentistes s’han vist beneficiats, el partit de centre (neutral en l’aspecte nacionalista) Alliance Party (Partit de l’Aliança) també ha aconseguit un escó per primera vegada.

La por a un nou conflicte

Tot i això, el taoiseach (el cap de govern de la República d’Irlanda), Leo Varadkar, ha afirmat que no és el moment d’una reunificació, sinó «el de la reconciliació, del repartiment de poders i una cooperació més propera entre el nord i el sud, però també entre Anglaterra i Irlanda perquè és la filosofia que fonamenta l’Acord de Divendres Sant».

Mentre que podem parlar d’una història moderna d’Escòcia calmada, no podem dir el mateix de la d’Irlanda. L’Acord de Divendres Sant, signat pels governs irlandès i britànic el 1998, va posar fi als The Troubles (com s’anomena al Conflicte d’Irlanda del Nord) que van començar a finals dels anys 60. Durant aquests 30 anys Irlanda del Nord va estar tacada de sang contínuament amb atemptats del grup terrorista IRA (sigles en anglès d»‘Irish Republican Army), que tenia l’objectiu de crear una República irlandesa en tota l’illa.

En aquesta línia, l’historiador de la Queen’s University Belfast, Eamon Phoenix, explica a AP que «el Brexit ha estat l’amenaça existencial més gran pel procés de pau en 25 anys». I que, després del període de violència on van morir 3.500 persones, «de sobte, en els últims tres anys, tenim el risc de perdre-ho».

Per ara, sembla que Escòcia té més clar cap a on anirà. Sturgeon ja ha avisat que si Boris Johnson no li dóna formalment els poders per convocar un nou referèndum, buscarà una altra alternativa. Irlanda del Nord sí que planteja el veritable problema pel Regne Unit. Amb l’amenaça constant d’una escalada de tensions que portin a una obertura del conflicte, els polítics caminen amb peus de plom. Uns per assegurar-se un Brexit tranquil, i d’altres per assegurar-se una oportunitat a la independència.